Amb el present volum posarem fi al règim de la Restauració i veurem una ciutat immersa en la conjuntura més significativa des de la decadència viticultora iniciada el 1890. Un Vinaròs mobilitzat diplomàticament per aconseguir una “revolució” urbanística sense precedents, gràcies a un cúmul de circumstàncies irrepetibles. En primer lloc, la decisió d’un ajudant d’obres públiques, Joan Ribera Gonel, de lliurar-se completament a la redacció d’un seguit de projectes urbanístics que van canviar la fesomia local. El segon aspecte venia de més lluny i també tenia un protagonista: mossèn Pasqual Bono Boix. Va ser el dinamitzador de les juntes de Defensa que van agrupar les forces vives locals sota el convenciment que la regeneració de Vinaròs no podia esperar el despertar institucional, municipal i provincial, de la somnolència de la Restauració.
Però el factor determinant de la conjuntura va ser mèrit de Primo de Rivera que va inocular en les classes populars l’esperit d’un nou Reino de España on tot seria possible si els “homes de bé” se sumaven al projecte d’engrandiment dels municipis amb una activa política d’obres públiques que generaria llocs de treball, energia productiva, circulació monetària, riquesa general i una “revolució” urbanística capaç de crear el màxim dinamisme entre la ciutadania.
Tals condicions es van donar amb escreix a Vinaròs per la decidida voluntat de les forces vives agrupades amb mossèn Bono i Joan Ribera. Els dos líders, un des de la trona de l’església i l’altre des de la tribuna de Teatre Ateneu, aconseguiren convèncer tothom que l’hora de la veritat havia arribat i calia aconseguir el vist-i-plau del ministeri de Foment als projectes de Ribera, el “cirujano de hierro” vinarossenc que propugnava Joaquim Costa.
